Els altres Kaspar Schwarz

La figu­ra de Kas­par Sch­warz és una de les més sor­pre­nents i inquie­tants del segle XX. Arran de la docu­men­ta­ció tro­ba­da i una exhaus­ti­va però no total­ment com­ple­ta recer­ca duta a ter­me per Marçal Sote­res —i reco­lli­da per Car­les Pra­das al seu lli­bre La sete­na vida de Kas­par Sch­warz— podem entre­veu­re una per­so­na­li­tat com­ple­xa, alte­ra­da per l’a­mor, les vicis­si­tuds i les deci­sions del per­so­nat­ge, qui no dub­ta a escó­rrer-se pel temps adop­tant dife­rents per­so­na­li­tats. En el seu prò­leg apò­crif, Sote­res afir­ma que «Sch­warz va ser un per­so­nat­ge caò­tic, gran amic de la men­ti­da. Un fan­tas­ma terre­nal i fugis­ser. Un “home” que va viu­re almenys set vides i que va saber, com pocs, nave­gar entre la his­tò­ria i el silen­ci amb un trans­curs sigil·los. Fal­si­fi­ca­dor, egois­ta, aven­tu­rer i visio­na­ri, un indi­vi­du gai­re­bé irreal que va viu­re sen­se existir».

Esco­drin­yant en el pas­sat, podem tro­bar per­so­nat­ges fic­ti­cis o reals que, d’al­gu­na mane­ra, s’as­sem­blen al nos­tre pro­ta­go­nis­ta. Malalts, esta­fa­dors, incon­for­mis­tes, viat­gers tem­po­rals…, cadas­cun a la seva mane­ra apor­ta llum i expe­rièn­cies que fan de Sch­warz un per­so­nat­ge no tan poc comú com pogués sem­blar-nos. Us ofe­rim una peti­ta mostra.

* Reco­ma­nem lle­gir aques­ta entre­vis­ta a Kas­par Sch­warz publi­ca­da a la web Fan­tàs­tiK i realitza­da per Miquel Codony i Daniel Genís.

Frank Abag­na­le, Jr. (foto: Wikimedia-CC)

Aquest bon home és un dels fal­si­fi­ca­dors més famo­sos de la his­tò­ria. La seva vida va ser por­ta­da al cine­ma per Ste­ven Spiel­berg (Catch Me If You Can, 2002). A més de fal­si­fi­car xecs —la seva font d’in­gres­sos habi­tual durant molts anys— va recó­rrer món assu­mint diver­ses iden­ti­tats. Així, va ser Frank Tay­lor, pilot de la Pan Am. O Frank Con­ners, un pedia­tre que va tre­ba­llar durant onze mesos a l’hos­pi­tal de Geòr­gia. Tam­bé va prac­ti­car l’ad­vo­ca­cia sota el nom de Robert Black. Des­prés d’u­na tem­po­ra­da a la pre­só, va arri­bar a un acord amb el govern dels Estats Units per llui­tar con­tra el frau. Ironia?

Shir­ley Ardell Mason (autor de la foto: desconegut).

Shir­ley A. Mason repre­sen­ta un dels casos més cone­guts —i dis­cu­ti­bles— de la malal­tia deno­mi­na­da «tras­torn d’i­den­ti­tat múl­ti­ple». La dife­rèn­cia amb Kas­par Sch­warz la tro­bem en que els seus efec­tes pro­vo­quen que es patei­xi, alter­na­ti­va­ment i a vega­des de mane­ra des­con­tro­la­da, el can­vi de per­so­na­li­tat sen­se tren­car amb l’en­torn. És, per tant, una trans­for­ma­ció psi­co­lò­gi­ca que li va por­tar a tenir fins a quin­ze iden­ti­tats, incloent-hi algu­na mas­cu­li­na. Es va dir que el seu mal va nèi­xer a cau­sa dels mal­trac­ta­ments que va patir a les mans de la seva mare. Grà­cies a les llar­gues i pacients ses­sions a càrrec de la psi­quia­tra Cor­ne­lia Wil­bur, que es van esten­dre durant onze anys, va poder res­ta­blir la seva vida. Algu­nes veus, des­ta­cant la del psi­cò­leg Robert Rie­ber, van posar en dub­te la vera­ci­tat de les cri­sis de Shir­ley. La popu­la­ri­tat li va arri­bar de la mà de la novel·la Sybil (1973), escri­ta per la perio­dis­ta Flo­ra Rhe­ta Schrei­ber, i de les seves adap­ta­cions cine­ma­to­grà­fi­ques diri­gi­des per Daniel Petrie (1976) —amb pro­ta­go­nis­me de Sally Field—; i Joseph Sar­gent (2007), amb Jes­si­ca Lan­ge.

Retrats de Leo­nard Zelig (© Time Warner).

Aquest és, potser, el per­so­nat­ge al qual més es reco­rre quan es vol expli­car el cas Sch­warz, enca­ra que són con­tra­po­sats. Zelig, pro­ta­go­nis­ta de la pel·lícula que Woody Allen va estre­nar al 1983, és un cama­leó, un home que acon­se­gueix, mit­ja­nçant habi­li­tats sobre­na­tu­rals, adap­tar-se al mit­jà i inte­grar-se al moment de la his­tò­ria i en la situa­ció en què es tro­bi. Així, veient la pel·lícula de Woody Allen, podem apre­ciar com es trans­for­ma el seu color de pell o el seu aspec­te físic depe­nent de qui es tro­bi al seu cos­tat. Potser esta­ríem davant una fór­mu­la simi­lar de pre­sen­ta­ció mit­ja­nçant el moc­ku­men­tary i la recer­ca arxi­vís­ti­ca reco­lli­da en el lli­bre de Pra­das, més que amb una con­ne­xió de personatges.

Fer­nan­do Pes­soa (foto: D. P.).

El lis­boe­ta va por­tar la fic­ció a l’ex­trem màxim adop­tant dife­rents per­so­na­li­tats com a escrip­tor. Va arri­bar a crear setan­ta-dos hete­rò­nims, a més de semi-hete­rò­nims i pseu­dò­nims —per dis­tin­gir-li de la res­ta, a Pes­soa se li reco­neix com ortò­nim—, cadas­cun amb una per­so­na­li­tat i estil dife­rent de la resta.

Fre­dric March en el paper del sen­yor Hyde a la
pel·lícula que Rou­ben Mamou­lian va diri­gir al 1931 (foto­gra­ma: © Paramount).

Publi­ca­da al 1886, la novel·la de Robert Louis Ste­ven­son és un dels grans clàs­sics de la lite­ra­tu­ra. De nou tor­nem a l’àm­bit del tras­torn de per­so­na­li­tat múl­ti­ple, cen­tra­da en la preo­cu­pa­ció de l’au­tor per la dua­li­tat de l’és­ser humà, la bon­dat i el mal en un mateix cos amb iden­ti­tats contraposades.

Detall de l’o­bra «La repro­duc­tion inter­di­te» (1937), de René Magrit­te (Museu Boij­mans Van Beuningen).

Altres varia­cions les tro­bem en per­so­nes que bus­quen una noto­rie­tat invo­lu­crant-se en fets que els per­me­ten, o bé crear his­tò­ries pre­sen­tant-se amb la seva prò­pia iden­ti­tat (va ser el cas d’Enric Mar­co, qui durant anys va decla­rar ser super­vi­vent del camp de con­cen­tra­ció de Flos­sen­bürg durant la Sego­na Gue­rra Mun­dial; l’any 2005 es va des­co­brir que tot havia estat men­ti­da) o adop­tar una nova iden­ti­tat, com va suc­ceir amb Ali­cia Este­ve, qui va arri­bar a inven­tar-se que es tro­ba­va a la Torre Sud del World Tra­de Cen­ter durant l’a­tem­ptat de l’11‑S i, fins i tot, va arri­bar a pre­si­dir l’As­so­cia­ció de Super­vi­vents. En la seva nova vida, ja com Tania Head, afir­ma­va ser filla de diplo­mà­tic, haver estu­diat a Har­vard i Stand­ford, i que el dia de l’a­tem­ptat pen­sa­va con­treu­re matri­mo­ni amb el seu pro­mès, que «va morir» a la Torre Nord.

Imat­ge de capça­le­ra: Kas­par Sch­warz (del arxiu de Car­les Pradas).