Carles Pradas

Hi ha llibres que apareixen de sobte i trastoquen la rutina d’una manera inesperada. És el cas d’aquesta novel·la, La setena vida de Kaspar Schwarz (Editorial Males Herbes, 2014), escrita, a més, per un autor inèdit fins ara, Carles Pradas (Barcelona, 1979) que treballa en àmbits creatius diferents dels estrictament literaris. Tot i això, la seva experiència audiovisual recolza aquesta opera prima un valor afegit, que enriqueix un text ja per si sol inquietant i ple d’inspiració. Costa explicar l’argument d’aquesta història de fet, recomano la lectura sense cap tipus d’influència externa, per així descobrir-la i fer-la pròpia. Tan sols diré que el personatge principal, aquest home amb cara de gat que passeja pel segle XX adoptant diferents identitats mantenint la seva cara de gat, i que es dirà, durant alguns moments de la seva vida, Kaspar Schwarz, és un dels protagonistes literaris més apassionants dels darrers anys.

Tothom es pregunta sobre el personatge però, qui és Carles Prades?

És algú que, de fet, no es dedica professionalment a la literatura. Escric des de petitet, com tots, començant per poemes vaig passar als contes, animalades en forma de novel·les, d’obres de teatre. Et diré que mantinc tres potes professionals: em dedico bàsicament al món audiovisual, que és el que em dóna de menjar, treballo a publicitat i m’he anat diversificant com realitzador, guionista i fotògraf. Dintre d’aquesta feina, com es veu al llibre, hi ha diferents branques, és el punt multidisciplinari del meu perfil. La fotografia la conreu com una afició més, sempre m’ha omplert molt i és una disciplina que m’ha ajudat a despertar el cervell. En canvi la literatura la tinc més recelosament guardada, sóc molt exigent amb mi mateix i m’ha costat fer el pas per presentar un llibre a les editorials.

La setena vida de Kaspar Schwarz és un llibre que fa goig, amb una presentació molt acurada. Penso que en altre format potser no acabaria d’estar complet.

Aquest va ser un gran tema. Vaig concebre el llibre a partir d’unes poques fotografies, mitjançant un pdf de tota l’obra ja molt acabada, i amb algunes col·laboracions externes, com la de la meva germana, que és dissenyadora gràfica. Tenia molt clar que havia de ser un llibre objecte, com passa també amb els discos, que s’han de treure en vinil perquè t’entrin ganes de comprar-lo. També per reflectir aquesta naturalesa de document trobat, i que el llibre s’hagués de tenir a les mans. En eBook perdria molta força. Vaig topar amb els editors de Males Herbes i també ho van tenir molt clar. Vam acordar que fos amb tapa dura, dues tintes i aixó va ser el que més vaig haver de lluitar, perquè és una de les partides que més incrementa el cost, fotos en òfset… Per la part d’edició és una aposta arriscada.

No és un llibre econòmic, però l’edició s’ho val.

Tenia molta por amb el preu, però els editors van fer una ronda per les llibreries i els llibreters van considerar que no era car, tenin en compte el que et deia abans, que l’encuadernació és cosida…

la-setena-vida-de-kaspar-schwarzConsideres que la teva manera d’escriure és molt diferent de la feina gràfica? T’ho dic perquè he vist alguns dels teus treballs de la sèrie Paintography i també fas manipulació d’imatges per retocar la realitat. Sembla que això ho traspasses a la novel·la.

Sempre m’ha interessat molt aquesta contaminació de disciplines, intentar no quedar-me estancat en una i buscar una mica més enllà. Paintography va ser un projecte que va néixer a partir de fotografies que tenia fetes i em vaig quedar estancat, així que vaig intentar experimentar amb un treball tan real com la fotografia i fer alguna cosa més abstracta. Això m’ho permetia l’alteració mitjançant la pintura. Es veu al llibre, que no deixa de ser una novel·la atípica. Té més de mockumentary que de novel·la. També hi ha un punt de diari, d’investigació arxivística, fotogràfica, gairebé forense, o detectivesca com m’ha dit algú. A l’hora d’escriure em vaig trobar amb dos vessants: Havia de parlar mitjançant la veu del narrador, que és un investigador amb una veu molt freda, i d’altra banda la veu de Kaspar, que és molt més càlida. Vaig haver de repartir les emocions i l’anàlisi en dues parts. Òbviament la part de l’investigador havia de ser molt analítica, i en Kaspar em va permetre fugir d’aquest estil tant encorsetat.

Això és molt perillós, i de fet l’investigador treu conclusions que no se sap d’on surten, en certa manera pren partit de la història.

És el que et deia abans de la contaminació de les disciplines. M’interessava molt i a la novel·la hi ha una progressió en aquest cas que el mateix investigador és veies contaminat per la veu de Kaspar i que al final acabés menjant-se a l’investigador, obsessionar-lo fins al punt de creure, potser, que el narrador és el mateix Kaspar, o al revés.

Treu algunes conclusions com el fet de la màquina del temps…

Hi són a les fotografies i a certes pistes que pots trobar pel llibre.

Es evident, també, per les cartes que s’escriu amb Wilhelm Holtz.

I per la foto vestit d’astronauta, clar. Això dels viatges pel temps està explicat des d’un punt fantàstic, gairebé des de la ciència-ficció clàssica, però també des d’un punt de vista simbòlic. Intenta ser una mena de reflexió sobre el mateix personatge i la seva ubiqüitat. Ell pots situar on vulguis, és una mena de Quixot al qual, recordem, tot i estar situat al segle d’Or, el pots posar a qualsevol època sense que patini. Per això m’agrada la versió que van fer Orson Welles i Jesús Franco, situant al Quixot als sanfermines i muntant-lo en una Vespa… La reflexió és molt potent a l’hora de descontextualitzar-lo. Això volia aconseguir amb Kaspar Schwarz, que fos manipulable pel lector.

Aquesta combinació de gèneres va sorgir durant el procés d’escriptura, o ja ho tenies clar des de la primera idea?

En un principi volia centrar-me en la novel·la històrica, després van anar sorgint branques cada vegada més marcianes, però en principi tractava de plantejar una espècie de novel·la històrica alternativa incloent tot el segle XX. Tots els fets d’època estan documentats, fins i tot els petits detalls, com el tramvia que agafa el protagonista, el model de cotxe, la cel·la on està empresonat, que va ser la mateixa on va estar tancat Al Capone. El que no és real o sí és el personatge, però em feia gràcia combinar aquesta mena d’home extravagant fora del món amb una història que és la nostra.

Com vas decidir els personatges i les èpoques?

Bàsicament van ser per imperatiu històric i per disponibilitat de les imatges i documents. No tenia diners per adquirir-les, vaig haver de recórrer als arxius lliures de drets, procurant fer servir una galeria variada de personatges. Em vaig fer un timeline amb les diferents èpoques i allà els vaig anar col·locant, mirant que anessin d’acord amb els estats d’ànims del protagonista. Hi ha una progressió lògica amb l’evolució del personatge, fins a arribar a la identitat de Gerald S. Miller, que és un pertorbat. Una cosa intencionada i que m’agradava fer, i aquí ho lligo també amb el Quixot, és que al final, a la seva mort pública, torna a ser Kaspar Schwarz.

«Timeline» original de la vida de Kaspar Schwarz (imatge cedida per Carles Pradas).

«Timeline» original de les vides de Kaspar Schwarz (imatge cedida per Carles Pradas).

Si parlem de l’origen de tot aixó hem de fer referència al teu gat, que ha estat el model fotogràfic. Sempre he pensat que als gats els hem de donar cognoms.

De fet el meu ho té, es diu Kaspar Hauser.

Té relació amb la història original del Hauser?

El vaig conèixer per la pel·lícula de Werner Herzog. Era un nen perdut alemany, deien que era família de reis. Parlem d’un personatge que va provocar molta controvèrsia perquè quan ens falta una part de la història com a lectors, espectadors o éssers humans, hem de buscar-la, hem de trobar explicacions reomplint els forats que queden. Kaspar Hauser representa això, va caure com una gota i van haver de buscar un passat, inventar-li un futur i contextualitzar-lo. Però la història del meu gat no té cap relació amb això. El vam recollir molt petit d’una gossera, no va aparèixer de sobte. Potser sí que és un bastard, en certa manera.

I et vas dedicar a fer-li fotos.

Sí, de fet va ser per provar una òptica nova que m’havia comprat. Tinc l’estudi a casa i em trobava només amb el gat, que es deixa retratar quan li ve de gust. Vaig agafar aquestes fotos i se’m va ocórrer combinar-les amb altres, buscant per internet. De fet, la primera que vaig agafar va ser la de la conferència de Yalta, amb Stalin, Roosevelt i Churchill, incorporant a la cara del gat a Stalin. Em va fer gràcia i a partir d’aquí vaig anant ficant-lo a altres fotografies, algunes incloses al llibre: la del badall, la del billar i un parell més. Escrivint textos en forma de peus de foto, vaig comprovar que podia desenvolupar una narració més llarga creant un personatge amb set vides.

Set vides tot i que al títol de la novel·la trobem que la clau es troba a la setena.

Sí, perquè a la setena li passa alguna cosa important que no explicarem.

El recurs de les imatges et dóna la possibilitat de no aturar-te en descripcions físiques i remarcar les emocionals. Has explicat que, en realitat, és una història d’amor.

Totalment. De fet el que mou al personatge és l’amor.

I el que el torna boix.

Es clar que tots els moviments que fa el Kaspar estàn destinats a la recerca de la Vaira, el seu amor. Fins i tot la foto que pugui semblar que està més fora de tot, que és la de l’astronauta, en realitat fa referència al fet que, quan era petit, anava amb la Vaira a mirar les estrelles. Per això vol acabar a les estrelles, per trobar-la.

Diu el teu protagonista: Estic aprenent a no recordar. L’oblit, el passat, el present, són constants de la novel·la.

Es va oblidant a si mateix per no oblidar el seu amor. La quota de record de la Vaira va devorant la del seu propi record, fins que al final acaba fragmentat en totes les vides que el lector vol imaginar. També el fet de l’alteració del temps em permetia això, confondre el passat amb el present i el futur, i perdre al personatge encara més en aquest fet:  l’oblit és tan gran com la capacitat d’imaginar altres vides que té ell.

Hi ha molts buits a la novel·la, amb personatges i fragments de temps dels que no se sap res.

Això m’interessava molt, el fet de ser tan el·líptic respon a una referència més musical. Mentre escrivia vaig escoltar molta música, especialment a Thelonious Monk. I em va fer pensar en això. Quan vaig començar a escoltar jazz, el Monk va ser el que més em va costar entendre perquè pensava que no sabia tocar el piano. En realitat, deixa notes sense tocar i s’hi han de col·locar a la partitura. Monk demana molt a qui li escolta. Aquests silencis, aquestes notes desaparegudes, son tant o més importants que les que hi són. Això em va servir com a fil per fer que el lector participi omplint buits, i així fer la novel·la més pol·liforme, cada lector col·locarà en aquests espais uns esdeveniments, personatges i situacions diferents. Això fa que el llibre sigui molt canviant. El punt culminant és un capítol amb dues pàgines en blanc perquè el lector que vulgui faci la seva.

Però això és molt natural, no tot el que ens passa és ressenyable o mereix ser explicat, tots tenim aquests fragments de vida en blanc.

O potser es fa alguna cosa que no es vol explicar. En el cas de Kaspar potser són moments que omple venint del futur i no vol deixar rastres.

Per això aquest concepte de llibre sense final.

No és que no acabi, és que no continua. No volia fer un llibre que tingués un final obert, més aviat es tracta del fet que tingui molts punts intermedis oberts, que sigui un organisme orgànic. Està esberlat per totes bandes perquè se segueixen escapant cosetes pels porus que deixava oberts. Com a lectors, tenim capacitat per crear històries, obviar-les, pensar que vénen d’altres punts per confluir en aquest que estem llegint. O que, en realitat, no ha passat res.

Kaspar Schwarz, a la dreta de la foto, durant la seva vida com Gerald S. Miller (imatge recollida al llibre de Carles Pradas).

Kaspar Schwarz, a la dreta de la foto, durant la seva vida com Gerald S. Miller (imatge recollida al llibre de Carles Pradas).

No es pot deixar de banda referents com Fernando Pessoa, que també, en certa manera, et va inspirar.

El llibre del desassossec el tenia a la taula durant el procés d’escriptura. Pessoa és un escriptor que sempre m’ha semblat brutal. És la icona de l’escriptor capaç de seure a un bar i fer que un petit cafè s’expandeixi d’una manera infinita. I no et dic res dels heterònims que va crear, cadascú amb un estil literari diferent. Això em va inspirar molt per crear a Kaspar Schwarz.

És l’escriptor més lliure que he llegit.

I amb un domini total. Només pots trencar les normes i els estils quan les domines a la perfecció. Tinc altres que m’han inspirat. De manera indirecta, com a lector. William Burroughs, un paio també molt lliure. No escriu llibres, els llibres l’escriuen a ell. Tot i que no té molta obra la seva prosa és aclaparadora. Va haver-hi una època que em va agradar molt Paul Auster, però el vaig deixar de llegir. M’interessa especialment el seu us de la meta literatura.

Hi ha un aspecte de Kaspar en el que no has aprofundit molt però crec que marca molt la seva actitud, que és l’afició per la lectura. Ho deixes veure a un parell d’etapes vitals.

La lectura és la seva escola. És conscient que la seva vida anirà pel camí que descobrim al llibre, i com s’aprèn a inventar és llegint.

Fins a quin punt t’ha preocupat donar-li a la història del Kaspar un punt d’humor?

Va ser un dels aspectes que m’interessava trobar-li al llibre. I crec que al final està, molt negre, especialment en la confrontació del text i les imatges. Hi ha gent que m’ha explicat que el text explica la història d’un personatge que està fet una merda, que no sap en quin mon viu, i de sobte passa la pàgina, veu la foto amb la cara de gat i no pot evitar riure. Amb aquest efecte sembla que la tragèdia sigui més fàcil d’empassar, i això ajuda al fet que la novel·la sigui més balsàmica. Si fos només el drama de Kaspar potser hi hauria estat massa dur.

Quan venia cap aquí pensava que potser hauria de llegir-lo altra vegada per trobar els aspectes felins del personatge.

Hi són. Si et dic la veritat, la darrera revisió del text va ser per incorporar aquestes cosetes. Una amiga il·lustradora, que va fer el dibuix infantil de Nadia que surt al llibre, em va dir que en cap moment dic al llibre que és un gat això està totalment meditat, però li semblava interessant veure les pinzellades felines. Així que vaig repartir per la narració petites «pigues» que s’han de descobrir.

Hem parlat de referents literaris, però també hi ha de cinematogràfics. Hi ha un fragment del llibre que m’ha recordat al replicant Roy Batty, de Blade Runner: les profecies.

Ostres, potser sí, però això ha estat inconscient. Ricard Planas, un dels editors, em deia que al llegir-lo semblava veure directament una pel·lícula, i li va trobar un estil semblant al de Wes Anderson. A tothom li ve al cap Zelig de Woody Allen, però la més propera al llibre és Forgotten Silver, de Peter Jackson. De fet, Leonard Zelig no té molt a veure amb Kaspar Schwarz, perquè només s’adapta al seu entorn, en canvi Kaspar és el contrari, fuig per no haver de fer-ho. Com et deia, Forgotten Silver, estructuralment, és molt més similar. El seu protagonista, Colin McKenzie, és un personatge que calia situar-lo en un context totalment real. Com que no tenia un altre, Peter Jackson va col·locar aquell. Recordem que aquest documental fals era un encàrrec que van fer a diferents directors del món pel centenari del cinema, i cadascun havia de fer una pel·lícula sobre la història del cinema del seu país. A Nova Zelanda, d’on és originari Jackson, gairebé no hi ha història abans d El Senyor dels Anells, així que es va inventar que el cinema va néixer allà gràcies a aquest McKenzie, que es va avançar a la narrativa, al muntatge, l’ús del color, abans que gent com Griffith entenguessin les possibilitats d’aquest invent. També m’agrada This Is Spinal Tap, un altre mockumentary, dirigit per Rob Reiner, sobre un mític grup heavy metal. A la literatura no hi ha tradició d’això, tot i que tenim a Emmanuel Carrère, però crec que ell fa servir els fets històrics de manera diferent. En qualsevol cas, no m’agrada això d’anar buscant referències i en el cas de La setena vida de Kaspar Schwarz, em costa trobar-li alguna propera.

* La setena vida de Kaspar Schwarz. Carles Pradas.
Editorial Males Herbes (Barcelona, 2014).

SI TE GUSTÓ, ¡COMPÁRTELO!
Share on Facebook0Tweet about this on TwitterShare on Google+0Pin on Pinterest0Share on LinkedIn1Email this to someone