Carles Pradas

Hi ha lli­bres que apa­rei­xen de sob­te i tras­to­quen la ruti­na d’una mane­ra ines­pe­ra­da. És el cas d’aquesta novel·la, La sete­na vida de Kas­par Sch­warz (Edi­to­rial Males Her­bes, 2014), escri­ta, a més, per un autor inè­dit fins ara, Car­les Pra­das (Bar­ce­lo­na, 1979) que tre­ba­lla en àmbits crea­tius dife­rents dels estric­ta­ment lite­ra­ris. Tot i això, la seva expe­rièn­cia audio­vi­sual recol­za aques­ta ope­ra pri­ma un valor afe­git, que enri­queix un text ja per si sol inquie­tant i ple d’inspiració. Cos­ta expli­car l’argument d’aquesta his­tò­ria de fet, reco­mano la lec­tu­ra sen­se cap tipus d’influència exter­na, per així des­co­brir-la i fer-la prò­pia. Tan sols diré que el per­so­nat­ge prin­ci­pal, aquest home amb cara de gat que pas­se­ja pel segle XX adop­tant dife­rents iden­ti­tats man­te­nint la seva cara de gat, i que es dirà, durant alguns moments de la seva vida, Kas­par Sch­warz, és un dels pro­ta­go­nis­tes lite­ra­ris més apas­sio­nants dels darrers anys.

Tot­hom es pre­gun­ta sobre el per­so­nat­ge però, qui és Car­les Pra­des?

És algú que, de fet, no es dedi­ca pro­fes­sio­nal­ment a la lite­ra­tu­ra. Escric des de peti­tet, com tots, come­nçant per poe­mes vaig pas­sar als con­tes, ani­ma­la­des en for­ma de novel·les, d’obres de tea­tre. Et diré que man­tinc tres potes pro­fes­sio­nals: em dedi­co bàsi­ca­ment al món audio­vi­sual, que és el que em dóna de men­jar, tre­ba­llo a publi­ci­tat i m’he anat diver­si­fi­cant com realitza­dor, guio­nis­ta i fotò­graf. Din­tre d’aquesta fei­na, com es veu al lli­bre, hi ha dife­rents bran­ques, és el punt mul­ti­dis­ci­pli­na­ri del meu per­fil. La foto­gra­fia la con­reu com una afi­ció més, sem­pre m’ha omplert molt i és una dis­ci­pli­na que m’ha aju­dat a des­per­tar el cer­vell. En can­vi la lite­ra­tu­ra la tinc més rece­lo­sa­ment guar­da­da, sóc molt exi­gent amb mi mateix i m’ha cos­tat fer el pas per pre­sen­tar un lli­bre a les edi­to­rials.

La sete­na vida de Kas­par Sch­warz és un lli­bre que fa goig, amb una pre­sen­ta­ció molt acu­ra­da. Pen­so que en altre for­mat potser no aca­ba­ria d’estar com­plet.

Aquest va ser un gran tema. Vaig con­ce­bre el lli­bre a par­tir d’unes poques foto­gra­fies, mit­ja­nçant un pdf de tota l’obra ja molt aca­ba­da, i amb algu­nes col·laboracions exter­nes, com la de la meva ger­ma­na, que és dis­sen­ya­do­ra grà­fi­ca. Tenia molt clar que havia de ser un lli­bre objec­te, com pas­sa tam­bé amb els dis­cos, que s’han de treu­re en vinil per­què t’entrin ganes de com­prar-lo. Tam­bé per reflec­tir aques­ta natu­ra­le­sa de docu­ment tro­bat, i que el lli­bre s’hagués de tenir a les mans. En eBook per­dria mol­ta força. Vaig topar amb els edi­tors de Males Her­bes i tam­bé ho van tenir molt clar. Vam acor­dar que fos amb tapa dura, dues tin­tes i aixó va ser el que més vaig haver de llui­tar, per­què és una de les par­ti­des que més incre­men­ta el cost, fotos en òfset… Per la part d’edició és una apos­ta arris­ca­da.

No és un lli­bre eco­nò­mic, però l’edició s’ho val.

Tenia mol­ta por amb el preu, però els edi­tors van fer una ron­da per les lli­bre­ries i els lli­bre­ters van con­si­de­rar que no era car, tenin en com­pte el que et deia abans, que l’encua­der­na­ció és cosi­da…

la-setena-vida-de-kaspar-schwarzCon­si­de­res que la teva mane­ra d’escriure és molt dife­rent de la fei­na grà­fi­ca? T’ho dic per­què he vist alguns dels teus tre­balls de la sèrie Pain­to­graphy i tam­bé fas mani­pu­la­ció d’imatges per reto­car la reali­tat. Sem­bla que això ho tras­pas­ses a la novel·la.

Sem­pre m’ha inter­es­sat molt aques­ta con­ta­mi­na­ció de dis­ci­pli­nes, inten­tar no que­dar-me estan­cat en una i bus­car una mica més enllà. Pain­to­graphy va ser un pro­jec­te que va néi­xer a par­tir de foto­gra­fies que tenia fetes i em vaig que­dar estan­cat, així que vaig inten­tar expe­ri­men­tar amb un tre­ball tan real com la foto­gra­fia i fer algu­na cosa més abs­trac­ta. Això m’ho per­me­tia l’alteració mit­ja­nçant la pin­tu­ra. Es veu al lli­bre, que no dei­xa de ser una novel·la atí­pi­ca. Té més de moc­ku­men­tary que de novel·la. Tam­bé hi ha un punt de dia­ri, d’investigació arxi­vís­ti­ca, foto­grà­fi­ca, gai­re­bé foren­se, o detec­ti­ves­ca com m’ha dit algú. A l’hora d’escriure em vaig tro­bar amb dos ves­sants: Havia de par­lar mit­ja­nçant la veu del narra­dor, que és un inves­ti­ga­dor amb una veu molt fre­da, i d’altra ban­da la veu de Kas­par, que és molt més càli­da. Vaig haver de repar­tir les emo­cions i l’anàlisi en dues parts. Òbvia­ment la part de l’investigador havia de ser molt ana­lí­ti­ca, i en Kas­par em va per­me­tre fugir d’aquest estil tant encor­se­tat.

Això és molt peri­llós, i de fet l’investigador treu con­clu­sions que no se sap d’on sur­ten, en cer­ta mane­ra pren par­tit de la his­tò­ria.

És el que et deia abans de la con­ta­mi­na­ció de les dis­ci­pli­nes. M’interessava molt i a la novel·la hi ha una pro­gres­sió en aquest cas que el mateix inves­ti­ga­dor és veies con­ta­mi­nat per la veu de Kas­par i que al final aca­bés men­jant-se a l’investigador, obses­sio­nar-lo fins al punt de creu­re, potser, que el narra­dor és el mateix Kas­par, o al revés.

Treu algu­nes con­clu­sions com el fet de la màqui­na del temps…

Hi són a les foto­gra­fies i a cer­tes pis­tes que pots tro­bar pel lli­bre.

Es evi­dent, tam­bé, per les car­tes que s’escriu amb Wil­helm Holtz.

I per la foto ves­tit d’astronauta, clar. Això dels viat­ges pel temps està expli­cat des d’un punt fan­tàs­tic, gai­re­bé des de la cièn­cia-fic­ció clàs­si­ca, però tam­bé des d’un punt de vis­ta sim­bò­lic. Inten­ta ser una mena de refle­xió sobre el mateix per­so­nat­ge i la seva ubi­qüi­tat. Ell pots situar on vul­guis, és una mena de Qui­xot al qual, recor­dem, tot i estar situat al segle d’Or, el pots posar a qual­se­vol èpo­ca sen­se que pati­ni. Per això m’agrada la ver­sió que van fer Orson WellesJesús Fran­co, situant al Qui­xot als san­fer­mi­nes i mun­tant-lo en una Ves­pa… La refle­xió és molt potent a l’hora de des­con­tex­tua­litzar-lo. Això volia acon­se­guir amb Kas­par Sch­warz, que fos mani­pu­la­ble pel lec­tor.

Aques­ta com­bi­na­ció de gène­res va sor­gir durant el pro­cés d’escriptura, o ja ho tenies clar des de la pri­me­ra idea?

En un prin­ci­pi volia cen­trar-me en la novel·la his­tò­ri­ca, des­prés van anar sor­gint bran­ques cada vega­da més mar­cia­nes, però en prin­ci­pi trac­ta­va de plan­te­jar una espè­cie de novel·la his­tò­ri­ca alter­na­ti­va incloent tot el segle XX. Tots els fets d’època estan docu­men­tats, fins i tot els petits detalls, com el tram­via que aga­fa el pro­ta­go­nis­ta, el model de cotxe, la cel·la on està empre­so­nat, que va ser la matei­xa on va estar tan­cat Al Capo­ne. El que no és real o sí és el per­so­nat­ge, però em feia grà­cia com­bi­nar aques­ta mena d’home extra­va­gant fora del món amb una his­tò­ria que és la nos­tra.

Com vas deci­dir els per­so­nat­ges i les èpo­ques?

Bàsi­ca­ment van ser per impe­ra­tiu his­tò­ric i per dis­po­ni­bi­li­tat de les imat­ges i docu­ments. No tenia diners per adqui­rir-les, vaig haver de recó­rrer als arxius lliu­res de drets, pro­cu­rant fer ser­vir una gale­ria varia­da de per­so­nat­ges. Em vaig fer un time­li­ne amb les dife­rents èpo­ques i allà els vaig anar col·locant, mirant que anes­sin d’acord amb els estats d’ànims del pro­ta­go­nis­ta. Hi ha una pro­gres­sió lògi­ca amb l’evolució del per­so­nat­ge, fins a arri­bar a la iden­ti­tat de Gerald S. Miller, que és un per­tor­bat. Una cosa inten­cio­na­da i que m’agradava fer, i aquí ho lli­go tam­bé amb el Qui­xot, és que al final, a la seva mort públi­ca, tor­na a ser Kas­par Sch­warz.

«Timeline» original de la vida de Kaspar Schwarz (imatge cedida per Carles Pradas).

«Time­li­ne» ori­gi­nal de les vides de Kas­par Sch­warz (imat­ge cedi­da per Car­les Pra­das).

Si par­lem de l’origen de tot aixó hem de fer refe­rèn­cia al teu gat, que ha estat el model foto­grà­fic. Sem­pre he pen­sat que als gats els hem de donar cog­noms.

De fet el meu ho té, es diu Kas­par Hau­ser.

Té rela­ció amb la his­tò­ria ori­gi­nal del Hau­ser?

El vaig conèi­xer per la pel·lícula de Wer­ner Her­zog. Era un nen per­dut ale­many, deien que era famí­lia de reis. Par­lem d’un per­so­nat­ge que va pro­vo­car mol­ta con­tro­vèr­sia per­què quan ens fal­ta una part de la his­tò­ria com a lec­tors, espec­ta­dors o éssers humans, hem de bus­car-la, hem de tro­bar expli­ca­cions reom­plint els forats que que­den. Kas­par Hau­ser repre­sen­ta això, va cau­re com una gota i van haver de bus­car un pas­sat, inven­tar-li un futur i con­tex­tua­litzar-lo. Però la his­tò­ria del meu gat no té cap rela­ció amb això. El vam reco­llir molt petit d’una gos­se­ra, no va apa­rèi­xer de sob­te. Potser sí que és un bas­tard, en cer­ta mane­ra.

I et vas dedi­car a fer-li fotos.

Sí, de fet va ser per pro­var una òpti­ca nova que m’havia com­prat. Tinc l’estudi a casa i em tro­ba­va només amb el gat, que es dei­xa retra­tar quan li ve de gust. Vaig aga­far aques­tes fotos i se’m va ocó­rrer com­bi­nar-les amb altres, bus­cant per inter­net. De fet, la pri­me­ra que vaig aga­far va ser la de la con­fe­rèn­cia de Yal­ta, amb Sta­lin, Roo­se­veltChur­chill, incor­po­rant a la cara del gat a Sta­lin. Em va fer grà­cia i a par­tir d’aquí vaig anant ficant-lo a altres foto­gra­fies, algu­nes inclo­ses al lli­bre: la del badall, la del billar i un parell més. Escri­vint tex­tos en for­ma de peus de foto, vaig com­pro­var que podia desen­vo­lu­par una narra­ció més llar­ga creant un per­so­nat­ge amb set vides.

Set vides tot i que al títol de la novel·la tro­bem que la clau es tro­ba a la sete­na.

Sí, per­què a la sete­na li pas­sa algu­na cosa impor­tant que no expli­ca­rem.

El recurs de les imat­ges et dóna la pos­si­bi­li­tat de no atu­rar-te en des­crip­cions físi­ques i remar­car les emo­cio­nals. Has expli­cat que, en reali­tat, és una his­tò­ria d’amor.

Total­ment. De fet el que mou al per­so­nat­ge és l’amor.

I el que el tor­na boix.

Es clar que tots els movi­ments que fa el Kas­par estàn des­ti­nats a la recer­ca de la Vai­ra, el seu amor. Fins i tot la foto que pugui sem­blar que està més fora de tot, que és la de l’astronauta, en reali­tat fa refe­rèn­cia al fet que, quan era petit, anava amb la Vai­ra a mirar les estre­lles. Per això vol aca­bar a les estre­lles, per tro­bar-la.

Diu el teu pro­ta­go­nis­ta: Estic apre­nent a no recor­dar. L’oblit, el pas­sat, el pre­sent, són cons­tants de la novel·la.

Es va obli­dant a si mateix per no obli­dar el seu amor. La quo­ta de record de la Vai­ra va devo­rant la del seu pro­pi record, fins que al final aca­ba frag­men­tat en totes les vides que el lec­tor vol ima­gi­nar. Tam­bé el fet de l’alteració del temps em per­me­tia això, con­fon­dre el pas­sat amb el pre­sent i el futur, i per­dre al per­so­nat­ge enca­ra més en aquest fet: l’oblit és tan gran com la capa­ci­tat d’imaginar altres vides que té ell.

Hi ha molts buits a la novel·la, amb per­so­nat­ges i frag­ments de temps dels que no se sap res.

Això m’interessava molt, el fet de ser tan el·líptic res­pon a una refe­rèn­cia més musi­cal. Men­tre escri­via vaig escol­tar mol­ta músi­ca, espe­cial­ment a The­lo­nious Monk. I em va fer pen­sar en això. Quan vaig come­nçar a escol­tar jazz, el Monk va ser el que més em va cos­tar enten­dre per­què pen­sa­va que no sabia tocar el piano. En reali­tat, dei­xa notes sen­se tocar i s’hi han de col·locar a la par­ti­tu­ra. Monk dema­na molt a qui li escol­ta. Aquests silen­cis, aques­tes notes des­apa­re­gu­des, son tant o més impor­tants que les que hi són. Això em va ser­vir com a fil per fer que el lec­tor par­ti­ci­pi omplint buits, i així fer la novel·la més pol·liforme, cada lec­tor col·locarà en aquests espais uns esde­ve­ni­ments, per­so­nat­ges i situa­cions dife­rents. Això fa que el lli­bre sigui molt can­viant. El punt cul­mi­nant és un capí­tol amb dues pàgi­nes en blanc per­què el lec­tor que vul­gui faci la seva.

Però això és molt natu­ral, no tot el que ens pas­sa és res­sen­ya­ble o mereix ser expli­cat, tots tenim aquests frag­ments de vida en blanc.

O potser es fa algu­na cosa que no es vol expli­car. En el cas de Kas­par potser són moments que omple venint del futur i no vol dei­xar ras­tres.

Per això aquest con­cep­te de lli­bre sen­se final.

No és que no aca­bi, és que no con­ti­nua. No volia fer un lli­bre que tin­gués un final obert, més aviat es trac­ta del fet que tin­gui molts punts inter­me­dis oberts, que sigui un orga­nis­me orgà­nic. Està esber­lat per totes ban­des per­què se seguei­xen esca­pant cose­tes pels porus que dei­xa­va oberts. Com a lec­tors, tenim capa­ci­tat per crear his­tò­ries, obviar-les, pen­sar que vénen d’altres punts per con­fluir en aquest que estem lle­gint. O que, en reali­tat, no ha pas­sat res.

Kaspar Schwarz, a la dreta de la foto, durant la seva vida com Gerald S. Miller (imatge recollida al llibre de Carles Pradas).

Kas­par Sch­warz, a la dre­ta de la foto, durant la seva vida com Gerald S. Miller (imat­ge reco­lli­da al lli­bre de Car­les Pra­das).

No es pot dei­xar de ban­da refe­rents com Fer­nan­do Pes­soa, que tam­bé, en cer­ta mane­ra, et va ins­pi­rar.

El lli­bre del desas­sos­sec el tenia a la tau­la durant el pro­cés d’escriptura. Pes­soa és un escrip­tor que sem­pre m’ha sem­blat bru­tal. És la ico­na de l’escriptor capaç de seu­re a un bar i fer que un petit cafè s’expandeixi d’una mane­ra infi­ni­ta. I no et dic res dels hete­rò­nims que va crear, cadas­cú amb un estil lite­ra­ri dife­rent. Això em va ins­pi­rar molt per crear a Kas­par Sch­warz.

És l’escriptor més lliu­re que he lle­git.

I amb un domi­ni total. Només pots tren­car les nor­mes i els estils quan les domi­nes a la per­fec­ció. Tinc altres que m’han ins­pi­rat. De mane­ra indi­rec­ta, com a lec­tor. William Burroughs, un paio tam­bé molt lliu­re. No escriu lli­bres, els lli­bres l’escriuen a ell. Tot i que no té mol­ta obra la seva pro­sa és acla­pa­ra­do­ra. Va haver-hi una èpo­ca que em va agra­dar molt Paul Aus­ter, però el vaig dei­xar de lle­gir. M’interessa espe­cial­ment el seu us de la meta lite­ra­tu­ra.

Hi ha un aspec­te de Kas­par en el que no has apro­fun­dit molt però crec que mar­ca molt la seva acti­tud, que és l’afició per la lec­tu­ra. Ho dei­xes veu­re a un parell d’etapes vitals.

La lec­tu­ra és la seva esco­la. És cons­cient que la seva vida anirà pel camí que des­co­brim al lli­bre, i com s’aprèn a inven­tar és lle­gint.

Fins a quin punt t’ha preo­cu­pat donar-li a la his­tò­ria del Kas­par un punt d’humor?

Va ser un dels aspec­tes que m’interessava tro­bar-li al lli­bre. I crec que al final està, molt negre, espe­cial­ment en la con­fron­ta­ció del text i les imat­ges. Hi ha gent que m’ha expli­cat que el text expli­ca la his­tò­ria d’un per­so­nat­ge que està fet una mer­da, que no sap en quin mon viu, i de sob­te pas­sa la pàgi­na, veu la foto amb la cara de gat i no pot evi­tar riu­re. Amb aquest efec­te sem­bla que la tra­gè­dia sigui més fàcil d’empas­sar, i això aju­da al fet que la novel·la sigui més bal­sà­mi­ca. Si fos només el dra­ma de Kas­par potser hi hau­ria estat mas­sa dur.

Quan venia cap aquí pen­sa­va que potser hau­ria de lle­gir-lo altra vega­da per tro­bar els aspec­tes felins del per­so­nat­ge.

Hi són. Si et dic la veri­tat, la darre­ra revi­sió del text va ser per incor­po­rar aques­tes cose­tes. Una ami­ga il·lustradora, que va fer el dibuix infan­til de Nadia que surt al lli­bre, em va dir que en cap moment dic al lli­bre que és un gat això està total­ment medi­tat, però li sem­bla­va inter­es­sant veu­re les pin­ze­lla­des feli­nes. Així que vaig repar­tir per la narra­ció peti­tes «pigues» que s’han de des­co­brir.

Hem par­lat de refe­rents lite­ra­ris, però tam­bé hi ha de cine­ma­to­grà­fics. Hi ha un frag­ment del lli­bre que m’ha recor­dat al repli­cant Roy Batty, de Bla­de Run­ner: les pro­fe­cies.

Ostres, potser sí, però això ha estat incons­cient. Ricard Pla­nas, un dels edi­tors, em deia que al lle­gir-lo sem­bla­va veu­re direc­ta­ment una pel·lícula, i li va tro­bar un estil sem­blant al de Wes Ander­son. A tot­hom li ve al cap Zelig de Woody Allen, però la més pro­pe­ra al lli­bre és For­got­ten Sil­ver, de Peter Jack­son. De fet, Leo­nard Zelig no té molt a veu­re amb Kas­par Sch­warz, per­què només s’adapta al seu entorn, en can­vi Kas­par és el con­tra­ri, fuig per no haver de fer-ho. Com et deia, For­got­ten Sil­ver, estruc­tu­ral­ment, és molt més simi­lar. El seu pro­ta­go­nis­ta, Colin McKen­zie, és un per­so­nat­ge que calia situar-lo en un con­text total­ment real. Com que no tenia un altre, Peter Jack­son va col·locar aquell. Recor­dem que aquest docu­men­tal fals era un encà­rrec que van fer a dife­rents direc­tors del món pel cen­te­na­ri del cine­ma, i cadas­cun havia de fer una pel·lícula sobre la his­tò­ria del cine­ma del seu país. A Nova Zelan­da, d’on és ori­gi­na­ri Jack­son, gai­re­bé no hi ha his­tò­ria abans d El Sen­yor dels Anells, així que es va inven­tar que el cine­ma va néi­xer allà grà­cies a aquest McKen­zie, que es va ava­nçar a la narra­ti­va, al mun­tat­ge, l’ús del color, abans que gent com Grif­fith enten­gues­sin les pos­si­bi­li­tats d’aquest invent. Tam­bé m’agrada This Is Spi­nal Tap, un altre moc­ku­men­tary, diri­git per Rob Reiner, sobre un mític grup heavy metal. A la lite­ra­tu­ra no hi ha tra­di­ció d’això, tot i que tenim a Emma­nuel Carrè­re, però crec que ell fa ser­vir els fets his­tò­rics de mane­ra dife­rent. En qual­se­vol cas, no m’agrada això d’anar bus­cant refe­rèn­cies i en el cas de La sete­na vida de Kas­par Sch­warz, em cos­ta tro­bar-li algu­na pro­pe­ra.

* La sete­na vida de Kas­par Sch­warz. Car­les Pra­das.
Edi­to­rial Males Her­bes (Bar­ce­lo­na, 2014).

SI TE GUSTÓ, ¡COMPÁRTELO!
Share on Facebook0Tweet about this on TwitterShare on Google+0Pin on Pinterest0Share on LinkedIn1Email this to someone